Emma Labattaglia és una artista contemporània amb formació en pintura de Belles Arts, havent completat els seus estudis a Melbourne, Austràlia i Itàlia. La seva obra està profundament arrelada en el patrimoni, amb capes en la memòria, la tradició i la història personal. Des de ben jove, va quedar captivada per la màgia silenciosa de la creació, observant el seu avi pintar al seu estudi del pati del darrere. Aquells primers records —de trementina, pinzells gruixuts i enfocament tranquil— van formar la seva connexió fonamental amb el món de l'art. La seva influència roman sempre present en el seu procés, no només com a llegat personal, sinó com a guia de com es relaciona amb l'acte de pintar en si. Cada pinzellada de la seva obra porta ressons d'aquells moments, connectant la memòria personal amb temes més amplis d'herència i pertinença.

«El collage juga un paper central en la meva pràctica», explica, «fragments de tela superposats en capes, vores esquinçades i textures superposades que construeixen un sentit d'història dins de cada peça». Aquestes superfícies evolucionen lentament i intuïtivament, modelades per la repetició, l'esborrat i la reaplicació. Hi ha un diàleg físic entre el que es revela i el que està ocult: es torna a descobrir decisions anteriors, només per enterrar-les de nou sota un impasto espès. Aquest procés cíclic reflecteix com funciona la memòria: fragmentada, de vegades oculta, però sempre integrada en el present.

La seva pràctica s'inclina naturalment cap a l'abstracció, on el color, la forma i la textura comuniquen allò que les paraules sovint no poden. Gruixudes capes de pintura a l'oli es mouen amb un pes i una urgència deliberats, creant superfícies tàctils que semblen envellides, desgastades i emocionalment ressonants. Sota aquests densos camps de color, delicades línies pastel de vegades parpellegen cap a la superfície, un contrapunt fràgil a la intensitat del material, com ressons fantasmals o xiuxiuejos ancestrals que s'entrellacen per la composició. Aquests detalls tranquils demanen a l'espectador que alenti, que torni a mirar.

Al llarg de la seva obra, apareix el motiu de les tulipes, formes delicades però resistents que porten un pes simbòlic. «Les tulipes, per a mi, són com portadores de la memòria», diu. «Cada pètal disposat en capes com capítols, cada flor és un petit arxiu de llinatge i transformació». A través d'aquestes formes florals, fa un subtil gest cap al femení, la naturalesa cíclica de la vida i els rituals de la domesticitat que es transmeten d'una generació a la següent.

En les seves teles en capes, Emma Labattaglia troba la bellesa en la imperfecció: allò sense polir, allò cru, allò imprevisible. Les seves pintures no són narratives fixes, sinó diàlegs oberts, on coexisteixen passat i present, personal i universal, tradició i reinvenció. Ofereixen als espectadors no només una experiència visual, sinó també emocional, que convida silenciosament a la reflexió sobre les complexitats de la memòria, l'herència i els fils invisibles que configuren qui som.