Si la pintura encara respecta una lògica que legitima la seva pràctica i existència en la nostra civilització hipersaturada de la imatge, és la seva capacitat de trencar la representació, d'obrir una esquerda a la superfície relliscosa LCD darrere la qual la realitat pren forma i acció, una esquerda que, fins i tot si era imperceptible, té efectes permanents i incisius, destinada com està a obrir-se cada cop més. I és just al voltant de la idea de l'esquerda que Giorgio Petracci —pintor, dissenyador, artesà de l'abstracció— ha desenvolupat durant anys la seva recerca; esquerdes, les seves pròpies, que obren sobre paraules tan materials com imaginàries.

L'esquerda com a ferida a la carn, l'esquerda a l'atmosfera al voltant del globus terrestre, l'esquerda a la pantalla d'un telèfon intel·ligent, l'esquerda a la paret exterior d'un edifici més enllà del qual no es pot veure l'interior però que embolica l'espectador en una altra dimensió espai-temps. La pintura com a sistema de visió esdevé així una eina per mesurar la relació entre el cos humà, el cosmos i la psique, on la ferida sagnant és l'equivalent a una explosió galàctica però només fins al punt que el cervell la pot llegir com a tal. Després d'això, només hi ha el buit.

Havent confiat tan ingènuament la representació a les tecnologies digitals i ja no podent retratar-la a mà alçada, és com si la realitat mateixa retratés les diverses fases líquid-cristal·lines i es descompongués davant dels nostres ulls, una mena de big bang cap enrere: des d'una imatge en HD que es podia ampliar empenyent l'índex cap amunt i el polze cap avall, fins a l'origen primordial de l'univers quan l'espai era travessat per ones gravitacionals invisibles, com les que semblen empènyer la matèria de Petracci fora del llenç, envoltant l'espectador i transformant lentament la realitat circumdant en un buit.

Francesco Spampinato (historiador de l'art i la cultura visual)