Silvia De Marchi, nascuda el 1967, és una pintora establerta a Arosio, una petita ciutat situada entre Milà i Como, al nord d'Itàlia. La seva pràctica artística s'inspira emocionalment en el passat, la materialitat, l'arqueologia i l'antiguitat. La influència creativa de Silvia prové dels paisatges de muntanya, la poesia, la música i el cinema.

Havent estudiat a l'Acadèmia de Belles Arts de Como amb una especialització en la restauració de pintures sobre tela i fusta, així com a l'Escola Regional de Botticino-Brescia centrada en frescos i materials llàstics, la Silvia té una rica formació en restauració d'art. Durant més de dues dècades, ha treballat com a restauradora de pintures, frescos i materials llàstics mentre continuava la seva exploració artística personal.

La Silvia ha presentat les seves obres en diverses exposicions, inclosa l'exposició individual "Merci de ne pas toucher" a la Galeria M21 de Knokke, Bèlgica, el 2021, i exposicions col·lectives a Itàlia, Europa i els EUA.

En els seus esforços artístics, la Sílvia està captivada pel món material. A través de la deterioració i la meteorització, percep tant la fragilitat com la resistència de la matèria al llarg del temps. La seva recerca artística s'endinsa en el pes de la memòria dins dels materials, reflectint la transitorietat, la fragilitat i la naturalesa perdurable de la vida i els artefactes culturals.

La inspiració creativa de la Sílvia rau en l'exploració de la interacció entre construcció i destrucció, centrant-se en les restes i en una interpretació poètica del temps, les ruïnes i els fragments. El material en si mateix revela misteris i la guia per descobrir narratives ocultes.

Li intriga la resposta de l'espectador a les superfícies erosionades i la comunicació de la fisicalitat i la substància al llarg del temps. Silvia busca evocar sensacions a través de la matèria imperfecta, les formes inacabades, els elements invisibles i les excavacions en la profunditat dels materials.

El concepte xinès d'efectivitat, arrelat en la filosofia budista, és fonamental en el seu esperit artístic. Aquest principi emfatitza la capacitat de cultivar transformacions naturals en la pintura, permetent que els gestos es despleguin espontàniament sense imposicions. La Sílvia valora l'harmonia amb els ritmes naturals per aconseguir una expressió artística autèntica i eficaç, considerant l'essència de la bellesa en la pintura com l'abraçada de la naturalitat i l'espontaneïtat.

A través de la pintura, la Sílvia troba una manera d'interactuar amb el pas del temps i mesurar-lo d'una manera profunda i contemplativa.